Crochet me a citty
Habitar l’art
Un dia fa anys vaig somniar desperta. Vaig visualitzar mentalment la casa on m’agradaría viure, organica, sinuosa, onirica.. Ahir al tornar a casa desde Madrid vaig trobar una revista amb un article de la Casa Nautilus de l’arquitecte mexicà javier Senosiain. Quina sorpresa al veure despres a la seva web amb totes les seves bioconstruccions: els meus somnis s’han fet realitat.
Filed under rmd | Comments (2)habitar l’art
Un dia fa anys vaig somniar desperta. Vaig visualitzar mentalment la casa on m’agradaría viure, organica, sinuosa, vaig visualitzar a la pefecció com estava integrada adins la terra i rodejada de natura com un organisme viu mes. M’hi vaig imaginar passejant-hi per formes organiques, tot hi era integrat. Al mig un pati amb el cel obert, totes les habitacions tenien una obertura igualment organica al pati amb un arbre al mig.
La llum hi arribava difusa, gracies a petites obertures al sostre i costats ja que la casa estava mig enterrada. A la part del devant una sala polivalent on hi situariem una vidrera de costat a costat d’uns 10m, alla la sala d’estar, a continuació i sense separació una taula llarguisima amb molta capacitat per menjar-hi, alla una part del sostre seria de vidre com un hibernacle, amb moltes plantes al terra… desde tota aquella obertura hi veuria la esplanada i el bosc amb les meves estimades postes de sol. Fins i tot vaig pensar de manera molt rudimentaria com construir la casa. No magrada acceptar els medis creats per altres, necesito adaptar l’espai a mi, arribar a una sinergia com quan vivim durant 9 mesos dins la panxa de la nostre mare: resguardarme, veurem-hi reflexada…
Ahir al tornar a casa desde Madrid vaig trobar una revista que segurament va deixar la mare del Arnauh amb un article de la Casa Nautilus de l’arquitecte mexicà javier Senosiain. Quina sorpresa al veure despres a la seva web amb totes les seves bioconstruccions: el meu somni s’havia fet realitat 
Sempre he pensat que els diners enturvien l’esperit, que voldria guanyar amb el meu treball la quantitat justa per no haber-mhe de preocupar de la seva mancança. Pero ara ting un objectiu clar: vui guanyar molts diners per tenir una casa feta a la meva mida
Una canso a la cleconeta…
Ahir vaig plorar com feia anys que no plorava… era incapaç de parar. Els canvis son inici i també final a moltes coses.
Vam fer la nostre ultima tornada a casa de diumenge amb el Mart, l’Arnauh, i jo amb la cleconeta. Hi faltava l’Hector
Sem fa imposible calcular quants diumenges de tornada amb la cleconeta a casa hem viscut, mentre veiem com el sol anava caient tot escoltant la musica que als 4 ens agrada, la musica que en part ens va unir. La tornada d’ahir nomes podia tenir una banda sonora: “Spiritual healing” de Shiva Shidapu (goa dels inicis del trance). Es la banda sonora del moment mes feliç de la meva vida: 2002 una tarda de diumenge d’estiu al cotxe de l’Hector. Els 4 i també el Tukutuku..
Estavem a una festa “al Fronton” al Carme, haviem baixat al poble a fer el nostre habituallament habitual tot prenen un cafe amb llet. Un petit bar de poble tot blanc, amb cortinetes, com de pelicula. Vam xerrar una estona alla amb el nostre habitual pajareo de diumenge (cafe gratinat del Tukutuku inclòs). Recordo el plaer d’aquests moments com un raig de sol d’hivern, intens i aclaparador. No hi havia pressa per tornar a casa pq la festa evidentment encara contiuava.. era com si sempre hi hagues de ser.
Havent finalitzat cafe amb llet, algun bocata, neteja de pols de cara i mans al wc de bar, i amb les forçes renovades vam tornar a agafar el cotxe de l’hector de tornada a la festa. Tot enfilant la carretereta amb corves va començar a sonar “Spiritual healing”, fins aquell moment la cansó mai m’havia agradat. El Tukutuku tenia una bossa de xuxes de maduixa que ens anava oferint. Tots teniem un inmens somriure a les cares. Una inmensa i aclaparadora sensació de plenitud, de pertenença, de feliçitat completa hem va inundar. Alla, sentadeta al Golf blanc amb els meus millors amics, no necesitava RES MES. No existia absolutament res en tot l’univers que hem pogues aportar mes alegria que estar alla. Els vaig mirar a tots de reull i vaig tornar a somriure. Ells eren la meva familia.
Això es el que vaig recordar ahir, tot tornant per ultim cop amb la Berlingo, un diumenge tarda amb dos dels meus millors amics. El viatje va ser una mica silencios. No va ser fins que vam deixar al Mart a casa que hem vaig adonar realment del que significava. I vaig començar a plorar agafantme fort la cara amb les mans, sentint la pena dins meu d’una manera pura i sincera. Nomes he plorat aixi 1 cop a la meva vida.
Magradaria no tenir la certesa de que aquets moments no tornaran… Magradaria no sentir que deixant al Carles i l’Hector aqui hi deixo una part molt important de mi. Sento com si fosim diferentes reencarnacions d’un sol Deu Indú. Aparentment diferents, cadascu amb propia personalitat, pero en essencia la mateixa persona, els mateixos sentiments. M’agradaría no sentir que a Madrid no tindre a ningu per parlar de la mateixa manera sincera que ho faig amb ells; no “demostrant” l’abast dels meus coneixements (com fa la resta de la gent) sino parlant desde el cor del que sentim: filosofant sobre “el sistema politic perfecte”, l’equilibri d’energia entre la poblacio mundial, projectes de deco que mai arriven a realitzar-se pero que disfrutem imaginant, jocs de taula inventats… Son massa especials i unics… Els trovare MOLT a faltar.
Filed under amics, bona vida, deliris, espiritualitat, festes, goa trance, sentiments, trance | Comment (1)La Carta de las Indias
Natalia escribió:
Ayer celebramos el día de las Indias, era nuestro sexto aniversario y hay mucho que celebrar y de lo que sentirse orgulloso. Pero lo realmente importante siempre está en tiempo presente, así es la lírica.
Ayer los socios de la Sociedad de las Indias Electrónicas dimos un paso fundamental en nuestra pequeña historia: firmamos una carta que regula el funcionamiento de la Sociedad orientándola hacia la plurarquía y dejándola por tanto en manos de los indianos para siempre.
Podéis descargar el original firmado desde aquí
En mi caso, esa Carta me ayuda a creer aun mas en lo que estamos creando entre todos :
Ultimamente no paramos de avanzar con pies de gigante! Laaaargos pero seguros
Podeis ver el post entero de David aqui
Filed under amics, arround the world, sentiments, viatges, Örlandooo things | Comment (1)
recreando vacios
Filed under amics, deliris, espiritualitat, sentiments | Comment (0)“Le he hablado de como me siento intentando dia a dia entender como funciona por dentro su cerebro. Le he contado que es como ir recogiendo pequeñas piezas de un complejo puzle . Las voy colocando en una mesa de madera, lentamente, al mismo tiempo que intento adivinar su lugar aproximado en la composición final. Coloco cada pieza lentamente, mas por intuición que por certeza. Me alejo con el mismo tempo meditativo, justo lo suficiente para tener una visión global la mesa. Cierro los ojos y recreo en mi mente las piezas con los lugares que permanecen vacíos entre ellas. No puedo ver lo que aun no existe, el vacío, pero puedo “entender” ese vacío como algo borroso y abstracto: como la visión de un miope sin sus preciadas gafas. Solo puedo hacerlo con los ojos del sentimiento.
“Entender” , que no ver, ese mar de vacío lo transforma en un “algo” que une los pocos fragmentos del puzle que hoy por hoy tengo. La imagen-significado de ese “todo ” se va definiendo a velocidad casi imperceptible día a día. Algunas veces tras el proceso colocando una nueva pieza me doy cuenta que no encaja. Dependiendo de mi estado de animo insisto hasta estar satisfecha con el lugar de la pieza, o entiendo que no es el momento y dejo la pieza por colocar a la espera de uno mas propicio.
A veces es como un simple juego de adivinanzas, a veces es un gran interrogante de acero que me hace creer que nunca lo resolveré… “
haciendo malabarismos
no hay nada mas hermoso que utilizar la creatividad para un fin mas alla del simple placer que nos produce ese acto creativo… Crear para devolver a la Tierra el papel protagonista que un dia olvidamos que tenia por derecho propio, y que nosotros, tristes actores de serie B, creíamos merecer.
Vivimos desequilibrados, en una carrera egocentrica que nos impide ver el rastro de desperdicios y de tierra yerma que dejamos tras nuestros pasos.
Constantemente tengo en mi cabeza la imagen de unos malabaristas que aguantan con la punta de su nariz una laaarga columna compuesta por emociones, algunas de ellas contradictorias entre si pero que realmente son complementarias.
Podemos ser una isla rodeada de millones de islas que se acarician entre si, creando olas que se alarguen hasta otra playas. Nuestra individualidad no nos hace olvidar que somos una pequeña parte de un atolon; Si miramos hacia abajo, todos estamos amarrados al mismo mar que nos da la vida. Todos le debemos a el respeto. Nos debemos a nosotros mismos respeto.
Filed under Uncategorized | Comment (0)De los creadores de vente a Alemania Pepe..
