El día después del nacionalismo

maig 20th, 2009

Josu Jon Imaz y Juan Urrutia presentaron ayer noche en Madrid un libro sobre el dia después del nacionalismo en el Centro Innovación BBVA.

Ayer en el Centro de Innovación de BBVA, el presidente de Petronor Josu Jon Imaz y el catedrático de Economía Juan Urrutia presentaron el libro “De las naciones a las redes” (Ediciones el Cobre, Colección Planta 29) de David de Ugarte, Pere Quintana, Enrique Gómez y Arnau Fuentes.

Juan Urrutia destacó cómo los autores, provenientes del movimiento ciberpunk, habían hackeado la Historia convencional desde unos valores que anteponían la libertad a ninguna otra cosa, sentando las bases de un nuevo mito identitario.

Josu Jon Imaz por su parte aseguró como en la misma “lógica de la red, en la que es más fuerte el más interdependiente”, estaba “la base para superación de muchos de los conflictos que han caracterizado el siglo XX”. Una lógica que según el directivo, autor además del prólogo del libro, “ha flexibilizado la territorialidad a un punto inimaginable hace tan sólo 7 años”.

Por los autores, David de Ugarte y Arnau Fuentes relataron distintas anécdotas e historias tanto del nacimiento de la nación como de comunidades virtuales y empresas transnacionales, algunas de cientos de miles de personas, que habían estudiado durante la elaboración del libro. Alertaron como estos nuevos modelos identitarios “son en realidad no una alternativa al mundo de las naciones sino a las grandes redes oscuras -desde Alqaida al Primeiro Comando da Capital- que hoy protagonizan la alteridad al mundo que heredamos y sus identidades, precisamente porque participan de una lógica que sí que es característica del siglo en el que estamos”.

Entre el más de un centenar de personas del público que arropó a los autores, destacaban altos directivos de BBVA, conocidos emprendedores de Internet como Jesús Encinar (creador de 11870 e Idealista.com) o Juantomás García (fundador de Hispalinux) y periodistas como Agustín Valladolid (ex director de Interviú) o Mario Tascón (exdirector de Elmundo.es y el Elpais.com, ahora Consejero Delegado de Diximedia).

La Colección Planta 29, en la que se publica el libro es la única colección europea que reune a autores contemporáneos que publican bajo Dominio Público. Aunque los libros pueden descargarse desde Internet y reproducirse libremente, la edición en papel tuvo números negros durante el año pasado, declaró el director de Centro de Innovación de BBVA, Eulalio Toril.

Persona de contacto: Sonia Carbajal, teléfono 91 143 24 98

Ulleres de mirall o la fractalització de recursos a la literatura ciberpunk (1)

març 2nd, 2009

Corrien els anys 80 quan vaig ser guardonada amb un il·lustre premi, i com diria un amic proper: “no es moc de pav”. Oju! Hem van guardonar amb el primer premi de literatura del meu cole de EGB el “Ton i Guida”. La veritat es que la historia no tenia cap transcendència mes enllà de la conya que presentava: el mes que conegut conte de La Caputxeta vermella versió futurista. El títol? “La Caputxeta reloaded”.

Anys me tard vaig llegir i estudiar la literatura i el cinema ciberpunk a través dels estudis d’Art electrònic i disseny multimèdia, a una assignatura que es deia llavors “Cultura i tecnologia”. Va esdevenir la informació mes valuosa i important ala meva vida com a alumne. Comptava els dies que faltaven per a la propera classe (cosa molt extraordinària en mi) i saltava d’alegria quan recordava entre classe i classe que aquell mateix dia tenia l’assignatura. M’apassionava “el perquè” la ciència ficció podia presentar futurs tan diferents com persones hi reflexionaven. Com el sentiment de culpa per l’experimentació i l’abandonament del culte a la natura donada per la rapida carrera tecnològica del japó va donar lloc al personatge de “Gotzilla”; la natura es revoltara renaixent de la vostre radiació. En la literatura Ciberpunk aquest futur tecnocatastrofista es casi la seva columna vertebral:“—No puedo entenderos —dijo—. Afirmáis que venís del futuro, pero sin embargo parecéis inclinados a destruir vuestro propio pasado.”

També val la pena mencionar que en moltisimes línies hi he trobat aquesta ambivalència casi propera a la tragicomèdia grega. El fet positiu de dissenyar-se un mateix, de millorar el que la natura tha donat per mitjà de protesis tecnológiques es veu ennegrida per la certesa del preu massa alt que l’esser humà paga per jugar a ser Deu: “Habían pasado cincuenta años… y sin embargo, de pronto se encontraba muy asustado. No podía recordar haber estado tan atemorizado, ni siquiera cuando la explosión le rompió la cadera. Tembló espasmódicamente. Las luces del Salyut eran demasiado brillantes, pero no quería ir hasta los interruptores. Una operación tan simple, que realizaba habitualmente, y sin embargo… Los interruptores y los cables con aislantes eran de alguna manera amenazadores.”

El futur com a concepte i recurs sempre ha estat present per mi. Sempre he pensat que jo no pertanyia a la meva època, en plena pubertat si pensava així tot encaixava com un gran puzle sideral: “Vaig néixer abans de temps.. segurament la gent evolucionara cap a la meva manera de pensar… sinó.. estan fotuts!”. Per a tot això sempre m’he refugiat a la ciència ficció en general com a llogica del “meu present”. Segons la descripció de ciberpunkis que es fa a “Mirrorshades” den Bruce Sterling “La Caputxeta reloaded” va ser el meu baptisme, el pensament tecnocatastrofista va venir mes tard.. amb la il·il·luminació que et donen els anys i la punyetera realitat: ” Los ciberpunkis son
quizás la primera generación de la ciencia ficción que ha crecido no sólo con esta tradición literaria sino que, además, vive en un auténtico mundo de ciencia ficción. Para ellos, los recursos de la «ciencia ficción dura», las extrapolaciones y la alfabetización tecnológica, no son sólo herramientas literarias, sino también una ayuda para la vida cotidiana. Son vías de conocimiento”

Si anem “al tajo”, i al tema del tema d’aquest post (el llibre “MIRRORSHADES”) haig de fer alusió a la introducció que fa el Bruce Sterling. M’ha alegrat llegir que a l’entorn literari del “ciberpunk” no li agrada clasificarse com a tal, que els autors no gasten en si mateixos la etiqueta de “escriptor ciberpunk”, perque com be diu l’Sterling “el tipic escritor ciberpunk” no existeix. Si volien el meu respecte no esperava menys d’ells. Desde aqui la meva mes sincera enhorabona, encara que a hores d’ara la majoria dels autors del llibre estaran acompanyant a Caronte tot xerrant del dimoni Bill gates. “Va por ustedes!”

Molts punts en aquest llibre hem remeten a vivències personals:
“Y de pronto se hace evidente una nueva alianza: la integración de la tecnología y la contracultura de los ochenta; una alianza profana entre el mundo tecnológico y el mundo de la disidencia organizada” En la meva experiencia propia aixo es va traduir en > Internet vs les TAZ.

Decadencia de vells valors -> substituits per noves fronteres: “Era nuestra oportunidad para llegar aquí, por nuestra cuenta. ¿Quién podría querer vivir aquí por voluntad de un gobierno, por alguna división del ejército o por un grupo de chupatintas? Tienes que desear una frontera, quererla hasta en los huesos, ¿sí? Korolev sonrió. Y él le devolvió la sonrisa.”

“Alvin Toffler en La tercera ola, que es la Biblia para muchos de los ciberpunkis,la revolución tecnológica que remodela nuestra sociedad no se basa en la jerarquía, sino en la descentralización, no en la rigidez, sino en la
fluidez.”
L’odi a cualsevol forma d’opresió per mitja de cualsevol jerarquica per part d’algú altre. Jo mateixa creo el meu entorn, jo mateixa diseño el meu camí al costat de els meus iguals. Tots fluim d’igual a igual.

Comparteixo la critica acida dels ciberpunks a la absurditat de les modes imposades per un sistema: “Un montón de gente llegó a la conclusión de que era necesario inventar una expresión individual para un modelo político de brillo. -Moldea tu pelo según el emblema del país favorito del tercer mundo que está siendo pisoteado (cuando todavía estaban pisoteados, antes del nuevo esquema de mercado). Los brillos eran tan problemáticos que mucha gente se acostumbró a tener postizos listos para ponérselos cuando salían.”
D’aquestes paraules també podria treure una altre característica dels escriptors “ciberpunks” que comparteixo: el no caure amb la moralina i no posar-se en el lloc dels salvadors dels desfavorits (de fet molt facilment aconsegueixen que odiïs al protagonista). Ells nomes plasmen la realitat tal cual es.. i tenim la certesa per molt que ens pesi que les injustícies socials existeixen i existiran en qualsevol forma de futur inventat o real. En aquest “posible futur” no s’hi descarta caure en antics errors com “les cagades” del colonialisme: “En ese momento, a Jefferson le temblaban las manos claramente; se sirvió un vaso y se lo bebió de un trago. El color le volvió al rostro. Entonces dijo—:Ustedes hicieron ciertas promesas cuando nos unimos a sus fuerzas. Garantizaron la libertad y la igualdad, y la libertad para buscar nuestra propia felicidad. ¡En vez de eso nos encontramos con su maquinaria por todos los lados y con sus baratas mercancías que seducen a la gente de nuestro gran país, mientras nuestros minerales y nuestras obras de arte desaparecen en sus fortalezas y nunca más vuelven a aparecer de nuevo!”

Arrivats a aquest punt i si tingués vocació de politica podria fer alusió al perfecte pero no  menys pajaril sistema politic perfecte governat per maquines que vam desenvolupar l’Arnauh i jo. Peró això mereix algun dia un altre post a part.

H&M SACA PECHO ANTE LA CRISIS

febrer 5th, 2009

H&M saca pecho ante la crisis: La cadena gana terreno en momentos difícilesDurante estos meses no es fácil la tarea de leer noticias del sector, dia a dia vemos cifras desalentadoras en las que, entre muchos ceros.

Durante estos meses no es fácil la tarea de leer noticias del sector, dia a dia vemos cifras desalentadoras en las que, entre muchos ceros, se ven empresas lentamente hundirse y con ello miles de trabajadores en la calle. Sin embargo de todos es sabido que hasta en la adversidad hay gente que es capaz de aprovechar la mareada y remontar la gran ola, ante la atenta mirada del resto.
Es el caso de la cadena sueca H&M, que no sólo no ha entrado todavía en pérdidas, sino que reconoce que sus beneficios en el último trimestre superaron todas sus previsiones, formuladas antes de la crisis. Por eso, el gigante ha decidido no parar en su afán de coronar la calle con sus siglas, y seguirá con su plan de expansión abriendo 225 nuevas tiendas en este 2009, lo que supondrían de seis a siete mil nuevos puestos de trabajo.

El éxito se debe a un cuidadoso, pero ambicioso plan que vio picos en Noviembre con el lanzamiento de la colección de Comme des Garçons para H&M y su apertura en el mercado japonés, un nuevo campo que parece funcionarles muy bien. A este paso , parece que no debemos preocuparnos, si el mundo se detiene este año, todos podremos acabar en H&M.

Fuente: http://www.neomoda.com/noticias/noticias.asp?id=1734

Presentació de “El capitalismo que viene” de Juan Urrutia

gener 14th, 2009


Aquest dijous, a les 19:00h al Círculo de Bellas Artes de Madrid (Sala Valle Inclán), presentarem “El capitalismo que viene” de Juan Urrutia. Hi estaran l’autor que fara la introducció i comentarán l’obra, Jose Ignacio Goirigolzarri y Alberto Lafuente. Ens veiem alla!

Crochet me a citty

desembre 11th, 2008

Habitar l’art

desembre 7th, 2008

Un dia fa anys vaig somniar desperta. Vaig visualitzar mentalment la casa on m’agradaría viure, organica, sinuosa, onirica.. Ahir al tornar a casa desde Madrid vaig trobar una revista amb un article de la Casa Nautilus de l’arquitecte mexicà javier Senosiain. Quina sorpresa al veure despres a la seva web amb totes les seves bioconstruccions: els meus somnis s’han fet realitat.

habitar l’art

desembre 7th, 2008

Un dia fa anys vaig somniar desperta. Vaig visualitzar mentalment la casa on m’agradaría viure, organica, sinuosa, vaig visualitzar a la pefecció com estava integrada adins la terra i rodejada de natura com un organisme viu mes. M’hi vaig imaginar passejant-hi per formes organiques, tot hi era integrat. Al mig un pati amb el cel obert, totes les habitacions tenien una obertura igualment organica al pati amb un arbre al mig.
La llum hi arribava difusa, gracies a petites obertures al sostre i costats ja que la casa estava mig enterrada. A la part del devant una sala polivalent on hi situariem una vidrera de costat a costat d’uns 10m, alla la sala d’estar, a continuació i sense separació una taula llarguisima amb molta capacitat per menjar-hi, alla una part del sostre seria de vidre com un hibernacle, amb moltes plantes al terra… desde tota aquella obertura hi veuria la esplanada i el bosc amb les meves estimades postes de sol. Fins i tot vaig pensar de manera molt rudimentaria com construir la casa. No magrada acceptar els medis creats per altres, necesito adaptar l’espai a mi, arribar a una sinergia com quan vivim durant 9 mesos dins la panxa de la nostre mare: resguardarme, veurem-hi reflexada…

Ahir al tornar a casa desde Madrid vaig trobar una revista que segurament va deixar la mare del Arnauh amb un article de la Casa Nautilus de l’arquitecte mexicà javier Senosiain. Quina sorpresa al veure despres a la seva web amb totes les seves bioconstruccions: el meu somni s’havia fet realitat :)

Sempre he pensat que els diners enturvien l’esperit, que voldria guanyar amb el meu treball la quantitat justa per no haber-mhe de preocupar de la seva mancança. Pero ara ting un objectiu clar: vui guanyar molts diners per tenir una casa feta a la meva mida :)

Una canso a la cleconeta…

octubre 20th, 2008

Ahir vaig plorar com feia anys que no plorava… era incapaç de parar. Els canvis son inici i també final a moltes coses.

Vam fer la nostre ultima tornada a casa de diumenge amb el Mart, l’Arnauh, i jo amb la cleconeta. Hi faltava l’Hector :(

Sem fa imposible calcular quants diumenges de tornada amb la cleconeta a casa hem viscut, mentre veiem com el sol anava caient tot escoltant la musica que als 4 ens agrada, la musica que en part ens va unir. La tornada d’ahir nomes podia tenir una banda sonora: “Spiritual healing” de Shiva Shidapu (goa dels inicis del trance). Es la banda sonora del moment mes feliç de la meva vida: 2002 una tarda de diumenge d’estiu al cotxe de l’Hector. Els 4 i també el Tukutuku..

Estavem a una festa “al Fronton” al Carme, haviem baixat al poble a fer el nostre habituallament habitual tot prenen un cafe amb llet. Un petit bar de poble tot blanc, amb cortinetes, com de pelicula. Vam xerrar una estona alla amb el nostre habitual pajareo de diumenge (cafe gratinat del Tukutuku inclòs). Recordo el plaer d’aquests moments com un raig de sol d’hivern, intens i aclaparador. No hi havia pressa per tornar a casa pq la festa evidentment encara contiuava.. era com si sempre hi hagues de ser.

Havent finalitzat cafe amb llet, algun bocata, neteja de pols de cara i mans al wc de bar, i amb les forçes renovades vam tornar a agafar el cotxe de l’hector de tornada a la festa. Tot enfilant la carretereta amb corves va començar a sonar “Spiritual healing”, fins aquell moment la cansó mai m’havia agradat. El Tukutuku tenia una bossa de xuxes de maduixa que ens anava oferint. Tots teniem un inmens somriure a les cares. Una inmensa i aclaparadora sensació de plenitud, de pertenença, de feliçitat completa hem va inundar. Alla, sentadeta al Golf blanc amb els meus millors amics, no necesitava RES MES. No existia absolutament res en tot l’univers que hem pogues aportar mes alegria que estar alla. Els vaig mirar a tots de reull i vaig tornar a somriure. Ells eren la meva familia.

Això es el que vaig recordar ahir, tot tornant per ultim cop amb la Berlingo, un diumenge tarda amb dos dels meus millors amics. El viatje va ser una mica silencios. No va ser fins que vam deixar al Mart a casa que hem vaig adonar realment del que significava. I vaig començar a plorar agafantme fort la cara amb les mans, sentint la pena dins meu d’una manera pura i sincera. Nomes he plorat aixi 1 cop a la meva vida.

Magradaria no tenir la certesa de que aquets moments no tornaran… Magradaria no sentir que deixant al Carles i l’Hector aqui hi deixo una part molt important de mi. Sento com si fosim diferentes reencarnacions d’un sol Deu Indú. Aparentment diferents, cadascu amb propia personalitat, pero en essencia la mateixa persona, els mateixos sentiments. M’agradaría no sentir que a Madrid no tindre a ningu per parlar de la mateixa manera sincera que ho faig amb ells; no “demostrant” l’abast dels meus coneixements (com fa la resta de la gent) sino parlant desde el cor del que sentim: filosofant sobre “el sistema politic perfecte”, l’equilibri d’energia entre la poblacio mundial, projectes de deco que mai arriven a realitzar-se pero que disfrutem imaginant, jocs de taula inventats… Son massa especials i unics… Els trovare MOLT a faltar.

La Carta de las Indias

octubre 3rd, 2008

Natalia escribió:

Ayer celebramos el día de las Indias, era nuestro sexto aniversario y hay mucho que celebrar y de lo que sentirse orgulloso. Pero lo realmente importante siempre está en tiempo presente, así es la lírica.

Ayer los socios de la Sociedad de las Indias Electrónicas dimos un paso fundamental en nuestra pequeña historia: firmamos una carta que regula el funcionamiento de la Sociedad orientándola hacia la plurarquía y dejándola por tanto en manos de los indianos para siempre.

Podéis descargar el original firmado desde aquí

En mi caso, esa Carta me ayuda a creer aun mas en lo que estamos creando entre todos :
Ultimamente no paramos de avanzar con pies de gigante! Laaaargos pero seguros :)

Podeis ver el post entero de David aqui